Acceptar, que fàcil sembla dit així oi? Que senzill dir-ho i que difícil posar-ho en pràctica. Us heu parat mai a pensar si realment accepteu tot el que us porta la vida? Moltes vegades podem confondre aquest fet amb la resignació, amb rendir-nos, amb no lluitar davant de les dificultats, però precisament es tracta de tot al contrari. Necessitem acceptar per poder afrontar i precisament el que se’ns ensenya moltes vegades és a intentar tirar endavant sense connectar amb el que ens passa realment. Què és el que succeeix en aquest cas? doncs que ho tirem a la motxilla, no ens n’adonem, no connectem i seguim endavant (moltes vegades acumulant ràbia, impotència, tristesa…) i prenem decisions que no ens ajuden a aconseguir estar tranquils amb nosaltres mateixos i amb el que ens envolta.
Que important i que difícil acceptar el present. Acceptar que no ens estimin com ens agradaria, acceptar el dolor, que les coses no surtin com desitgem, que no siguem l’ideal de persona que tenim al cap o inclús de vegades tampoc acceptar els moments feliços, pensant en un possible futur que no sigui tan bo. Per suposat, podem ser lluitadores/rs, mirar endavant i no tirar la tovallola, però primer de tot, saber què ens passa, perquè ens sentim així, escoltar-nos i ACCEPTAR amb la certesa de que si ho fem, la visió de la vida canvia (o inclús de vegades, només de vegades per suposat, les situacions també poden arribar a fer-ho). Tindrem la certesa de que el que vingui serà més real i de que podrem afrontar-ho adquirint les eines necessàries si calgués
